Camí de Nova York

Connecticut està relativament a prop de Nova York. De fet molts new yorkers venen a passar les seves vacances d’estiu a les nostres llargues platges de sorra fina i bruta. Després de l’accident de moto i la meva estada a l’hospital vaig decidir tornar a la granja dels meus pares per tal de treballar i també per recuperar la unitat familiar que havia perdut en aquell estiu esbojarrat de l’amor i de la pau.



Fa unes setmanes vaig rebre una carta del meu amic Gallén on m’explicava que havia entrat a estudiar a la Universitat científica de Nova York i que estava molt involucrat en un projecte secret d’investigació aeroespacial. Vaig sentir una certa enveja cap al meu amic mentre llegia aquestes paraules. En la carta es podia notar que en Gallén estava disfrutant de debò, que d’alguna manera havia aconseguit trobar el seu lloc en el món. Parlava de l’enginyeria, de mecànica quàntica i mil-i-una històries que jo no acabava d’entendre del tot. Però el més important és que se’l notava canviat, eufòric, realitzat. En canvi jo m’estava morint de fàstic entre camps de blat i marcant una darrera l’altra totes les vaques del ranxo de l’oncle McNulty. I d’alguna manera estava gelós d’en Gallén.



Però en aquella carta, unes línies més endavant, també m’explicava que tot i així, tot i sentir-se per primera vegada realitzat i dins d’un projecte que l’il•lusionava de debò, no havia aconseguit trobar en tot el campus de la Universitat de Nova York un amic com jo, una persona amb qui poder parlar de bona música o de les noies i els seus pits, un amic amb qui poder compartir-ho tot. Vaig notar per les seves paraules que en Gallén em trobava a faltar. I haig de reconèixer que encara que no m’hi hagués parat a pensar-ho mai, jo també. En l’últim paràgraf Gallén em convidava a que el visités a la Universitat. El seu company d’habitació, un tal Tommy Higgis, marxava un parell de setmanes a visitar els seus pares a Chicago i deixava el seu llit lliure, d’aquesta manera jo em podia instal•lar tranquilament durant quinze dies amb ell, com quan érem més petits i anava a dormir a casa seva. No vaig dubtar-ho ni un segon. Vaig fer la maleta ràpidament i vaig agafar el primer tren que sortia cap a Nova York. N’estava fins als collons d’estar-me a Connecticut munyint vaques i omplint-me de fems dia sí, dia també. Necessitava marxar d’allà, fotre el camp ben lluny. Tenia ganes de començar una nova aventura, una nova vida. I de sobte vaig veure passar un cometa.

Vilches, el rodamón.

17 de Juny de 1972.