Tot esperant Vilches

Nova York, la ciutat dels gratacels, se’t menja, t’absorveix de tal manera que t’impedeix de funcionar de manera normal. Són tants els estímuls i les coses a fer que un no sap per on començar. Porto un parell de mesos vivint al campus de la Universitat i encara no m’he fet a la idea que visc a la ciutat amb més vida del món… No he visitat Central Park, ni les Twin Towers, ni Brooklyn o Wall Street. Fa una setmana que estic tancat al laboratori, dia i nit, dormint en una de les petites sales habilitades per alumnes com jo. El professor McEnroe m’ha encarregat de fer una feina bastant feixuga i avorrida. He de treure tots els microxips d’unes grans plaques que no tinc ni fotimera idea d’on vénen i que després he de classificar per tamany, color i intensitat de senyal. Coses d’enginyers…



Fa una setmana vaig escriure-li una carta a en Vilches. Ja fa massa temps que no ens veiem i el campus de la Universitat, tot i que està ple de noies amb uns pits preciosos i amb unes ganes de follar que ni jo mateix m’en sé a venir, és un pel avorrit, sobretot perquè no hi ha ningú amb qui compartir aventures, secrets o maquineta d’afaitar. És un món massa competitu el dels enginyers, tothom està recelós d’ensenyar els seus projectes, les seves teories i idees i és molt difícil d’establir una amistat real amb algú. De tant en tant em fumo uns porrillos amb en Freddy Suárez, un estudiant mexicà que està a la Universitat de Nova York d’intercanvi, preparant un projecte prou interessant sobre esferes i camps magnètics. Però ell no parla massa bé l’anglès i és difícil de comunicar-se més enllà d’uns simples “No mames way” o “Como estás amigo?”. Tot i així sembla un bon nano i se’l veu prou eixerit i amb un futur prometedor. Té unes idees collonudes. Jo per fer-li broma i tocar-li una mica els collons, li dic “el Gringo”.



Però trobo a faltar el meu amic. Avui estic arreglant uns televisors en color que han deixat de donar imatge. Els hi canvio els xips per tal de comprovar si l’error és definitiu i hem de tirar aquests aparells tan nous o es poden arreglar d’alguna manera. I si ho aconsegueixo, el professor McEnroe m’ha promès que em podré quedar amb un aparell de televisió en color. La meva primera tele en color! I entre xips, tornavisos, cables i mandangues penso en el meu amic, en Vilches, en si haurà llegit la meva carta, en la que el convidava a venir cap a Nova York, i espero que s’hi hagi animat i que hagi agafat el tren per venir fins aquí. Quan arribi em moro de ganes de veure junts, si aconsegueixo classificar tots aquests xips, amb el meu nou aparell de televisió en color, el programa de l’Ed Sullivan que tant ens agrada als dos.

La setmana que ve al programa de l’Ed Sullivan hi actuarà en Johnny Cash, i seria genial poder-lo veure amb en Vilches, en color, tot fumant un porro d’herba californiana.

Gallén l’enginyer.

Nova York, 23 de Juny de 1972.

Camí de Nova York

Connecticut està relativament a prop de Nova York. De fet molts new yorkers venen a passar les seves vacances d’estiu a les nostres llargues platges de sorra fina i bruta. Després de l’accident de moto i la meva estada a l’hospital vaig decidir tornar a la granja dels meus pares per tal de treballar i també per recuperar la unitat familiar que havia perdut en aquell estiu esbojarrat de l’amor i de la pau.



Fa unes setmanes vaig rebre una carta del meu amic Gallén on m’explicava que havia entrat a estudiar a la Universitat científica de Nova York i que estava molt involucrat en un projecte secret d’investigació aeroespacial. Vaig sentir una certa enveja cap al meu amic mentre llegia aquestes paraules. En la carta es podia notar que en Gallén estava disfrutant de debò, que d’alguna manera havia aconseguit trobar el seu lloc en el món. Parlava de l’enginyeria, de mecànica quàntica i mil-i-una històries que jo no acabava d’entendre del tot. Però el més important és que se’l notava canviat, eufòric, realitzat. En canvi jo m’estava morint de fàstic entre camps de blat i marcant una darrera l’altra totes les vaques del ranxo de l’oncle McNulty. I d’alguna manera estava gelós d’en Gallén.



Però en aquella carta, unes línies més endavant, també m’explicava que tot i així, tot i sentir-se per primera vegada realitzat i dins d’un projecte que l’il•lusionava de debò, no havia aconseguit trobar en tot el campus de la Universitat de Nova York un amic com jo, una persona amb qui poder parlar de bona música o de les noies i els seus pits, un amic amb qui poder compartir-ho tot. Vaig notar per les seves paraules que en Gallén em trobava a faltar. I haig de reconèixer que encara que no m’hi hagués parat a pensar-ho mai, jo també. En l’últim paràgraf Gallén em convidava a que el visités a la Universitat. El seu company d’habitació, un tal Tommy Higgis, marxava un parell de setmanes a visitar els seus pares a Chicago i deixava el seu llit lliure, d’aquesta manera jo em podia instal•lar tranquilament durant quinze dies amb ell, com quan érem més petits i anava a dormir a casa seva. No vaig dubtar-ho ni un segon. Vaig fer la maleta ràpidament i vaig agafar el primer tren que sortia cap a Nova York. N’estava fins als collons d’estar-me a Connecticut munyint vaques i omplint-me de fems dia sí, dia també. Necessitava marxar d’allà, fotre el camp ben lluny. Tenia ganes de començar una nova aventura, una nova vida. I de sobte vaig veure passar un cometa.

Vilches, el rodamón.

17 de Juny de 1972.