Estava molt content aquells dies. El meu amic de l'ànima m'havia vingut a visitar a Berkeley, i fins i tot em semblava que s'hi volia quedar a viure ja que no parava de dir "Gallén, m'encanta Califòrnia. L'aire del Pacífic és diferent, tio". Des de la nit del concert al bar de l'Eddie no havíem parat per casa meva. Vam lligar amb unes titis, en Vilches en aquest tema és un crack, i vam passar tota la nit en un squatter ballant, cantant cançons i fent l'amor sense parar. Quan es va fer de dia, en Donald, un paio especial de l'Universitat que sempre anava fent discursos, ens despertà a en Vilches i a mi (que encara estavem follant i ben col·locats d'àcid) tot alterat i cridant "Ei tios, el pallasso del Ronald Reagan ha enviat la policia militar al People's Park. Hi ha tot de gent cridant i sembla que la cosa es complica. Diuen que han sentit trets. Què fem?". No ens va caldre ni una paraula. Només amb una mirada vam entendre que si aquell 15 de Maig de 1969 havia de passar alguna cosa a Berkeley, nosaltres ho havíem de viure. I dit i fet, ens vam vestir a corre cuita i vam marxar corrents cap al Park. Va ser una tarda inoblidable.
He viscut 19 anys, 166.440 hores en llibertat, i només 6 dins una comissaria del Departament de Policia de la ciutat de Berkeley. La pitjor experiència de la meva vida.
Berkeley és una ciutat Universitària, jove, amb noies guapes, surfistes, gent que toca música al carrer... Sempre s'hi ha respirat un aire diferent. I el People's Park era com el nostre emblema, l'insignia de tota aquella joventut. I no podia ser que ens el volguéssin treure. I per això ens vam presentar aquell 15 de Maig davant de tots aquells policies amb l'intenció de recuperar el parc.
No teníem cap por. Vilches i jo ens vam situar a la primera línia de combat, desafiants, airats, amb la cara ben alta, ballant, somrient, lliures... La policia ens mirava amb cara de ràbia, nosaltres amb total indiferència seguíem a la nostra. Fins que de sobte van començar a llençar gas lacrimògen a tots els presents i a disparar trets a la gent que hi havia als terrats. També hi havia nens i gent gran. En deu segons tot aquella felicitat es va convertir en un infern de fum i foc. Tothom corria a totes direccions.
En Vilches va caure de seguida. Un policia li va clavar un cop al cap amb la culata del seu fusell i va perdre el coneixement. Jo no sabia que fer. Les cames em tremolaven, estava absolutament desconcertat. Sense saber ni com ni perquè vaig córrer directament cap al policia amb el puny alçat i amb tota la meva força li vaig clavar un fort cop en tot el casc. Seguidament, el policia em va clavar un bon cop de puny a la cara, destrossant-me les ulleres i vaig caure al terra estabornit. L'últim que recordo és en Vilches inconscient al meu costat.
Ens van deixar lliures sense càrrecs perquè el Sheriff és amic del meu pare i tenen negocis conjunts, o es deuen algun favor o algo, no ho sé... Mai havíem passat tanta por. Però tampoc mai ens ho havíem passat tant bé junts. Ens sentíem com estrelles del rock.
Però el pitjor estava per arribar: havia de tornar a casa amb el Vilches, explicar que es quedava a dormir fins vés a saber quan, que havia perdut les ulleres, que ens havien detingut, i que me'n volia anar cap a woodstock d'aquí a un parell de setmanes.
En el fons m'era igual. El meu millor amic i jo estàvem junts i teníem el convenciment que no hi havia res a perdre. I això era collonut.
Gallén, l'enginyer.
